Universitat Catalana d’Estiu

Gairebé una setmana a Setcases, amb tota la família, fa indispensable una escapadeta. Em decideixo per una sortida antropològica a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, ara que les emissores de la Corporació Catalana de Radio i TV en parlen amb abundància i presenten l’esdeveniment com una fita ineludible de la cultura catalana. A més, un company hi fa una xerrada sobre radiocomunicacions i medi ambient, així que hi trobaré algú conegut.

Coll d’Ares i ja sóc a França. Les cases, com sempre, uniformement pintades de color crema. Una carretera patibulària que serpenteja entre alzines sureres em permet canviar de vall, de Ceret a Prades. M’aturo tres vegades per recuperar-me del mareig. Fins i tot quant condueixo jo, no el puc evitar.

En arribar, començo a voltar pel poble, on hi ha algunes banderoles que anuncien la trobada, però sense especificar-ne el lloc. Li pregunto a un home, en francès. Em contesta en català, però em torno a perdre. Finalment, en un restaurant em donen un plànol i em marquen el punt de l’esdeveniment: una zona d’instal·lacions esportives i instituts, a les afores de la població.

Aparco el cotxe i pregunto. M’adreço a un noiet:

-          la secretaria de Universitat Catalana d’Estiu?

-          Què?

-          Escusez-moi, en français?

-          No, en català, n’estic aprenent....

Repeteixo la pregunta a poc a poc.

-          Sí, tout droit i apres...

-          A l’esquerra?

-          Sí, sí i apres...

-          A la dreta?

-          Oui, i apres...

-          Tot recte?

-          Sí, tot dret...

Segurament, feia poc temps que n’aprenia.

Abans d’arribar a secretaria trobo una gran sala d’actes, una mena de gimnàs reconvertit a la manera dels festivals de final de curs. Una quarantena de persones escolten els tres ponents enfilats dalt de la tarima:

-          ... no hem d’oblidar que Múrcia fou conquerida pel rei Jaume I ...

Decideixo buscar un lloc per dinar. Arribo a la plaça central, on hi ha un camió-estudi de la CCRTV. A l’ombra d’un petit envelat descansen joves i no tan joves. De fons una guitarra i cançons de foc de camp. Una cua em fa endevinar el menjador. M’hi afegeixo, i dos per davant, en Benet i Jornet amb tota una colla. Els de darrera comenten la jugada:

-          ... sí, feia temps que no veia a en fulanet. És una persona molt culta, i catalanista de tota la vida...

-          ... doncs jo, que em dedico a l’ensenyament ...

-          ... sóc dels pocs que sempre defenso els professors de primària ...

El dinar me’l donen sense tiquet, perquè la secretaria estava tancada i quedem que els portaré els calés al vespre.

El de la taula de davant:

-          ...tot és consumisme, avui l’òpera es fa només perquè la consumim, no perquè aprenguem música...

El de la taula del costat:

-          ...és clar, després de tants anys d’opressió...

Aprofito la sobretaula per fer una escapada fins a Sant Martí de Canigó. Una dura pujada de mitja hora em fa suar el dinar. Demano informació a “l’accueil” sobre l’hostatgeria:

-          En català?

-          Oui, je suis catalan mais je ne parle pas catalan!

Em diu que m’hi adreci per carta. La baixada entre els boscos es fa més lleugera, en vint minuts. Tornada ràpida i a la plaça central, en Benet i Jornet és entrevistat al camió-estudi de la CCRTV. Per la megafonia sona una sardana. Pujo les escales i al replà del primer pis, cinc persones fan rotllana per ballar al so dels altaveus. L’impuls sardanista sembla incontenible.

L’aula de la xerrada del meu amic és com la de qualsevol institut: taules i cadires de fòrmica graffitejada, parets brutes de petjades, persianes avariades... Els ordinadors que l’organització posa a disposició dels conferenciats no tenen CD. Avançada la conferència el bram d’unes gralles n’accelera el final. Es tracta de l’acte d’homenatge a Pompeu Fabra, que ja ha començat a la plaça. Per a mi l’hora límit.

De tornada passo per les afores de Perpinya, plagades de rotondes, i des del Boló remunto la vall del Tec, arribo a coll d’Ares i just a temps per sopar els tres plats i els postres de Can Tiranda (m’he engreixat quatre quilos).