New York

Tal com Vincent Vega va afirmar en una ocasió, les veritables diferències entre Europa i Estats Units rauen en els petits detalls: the funiest thing about Europe is little differences. Alguns crítics van voler veure en aquelles paraules el reflex d’una personalitat insensible i barroera, embrutida per la droga i la violència quotidiana que impregnava la seva vida, però s’equivocaven. El Vincent tenia raó: en un món globalitzat i amb tots els seus racons permanentment violats per les tarifes aèries econòmiques, la uniformitat s’escampa amb sense aturador i els paisatges acaben resultant sempre, als ulls del viatger, excessivament familiars. Més enllà de les imatges de la pista de gel del Rockefeller Center, la Trinity Church entre els gratacels de Wall Street, els llampants vehicles de bombers popularitzats arreu del planeta gràcies l’onze de setembre, els rètols lluminosos de Times Square, el pont de Brooklyn, els aparadors inaccessibles de Tiffany o la vista nocturna des de l’Empire State, l’encant de New York, si existeix, cal buscar-lo avui en les petites diferències. Fins i tot en el moment de trobar-se palplantat davant les obres mestres de la col•lecció d’art contemporani del prestigiós MoMA, l’espectador experimenta una incòmoda sensació de dejà vu.

Conscient de la situació, em vaig endinsar a la gran mansana amb la sensibilitat esmolada, a punt per recollir els matisos més subtils de la Gotham City real. La primera de les petites diferències que vaig poder captar és que a New York els ciutadans xinesos moren i són enterrats com qualsevol altra persona, ben al contrari del que succeeix a casa nostra, on tothom sap prou bé que són reciclats en forma de rollito de primavera o cerdo agridulce (en català, el nom dels plats xinesos sona fatal), a fi d’aprofitar la documentació per a un nou immigrant. Vaig tenir l’ocasió de veure, i fotografiar, un vehicle funerari dedicat exclusivament a transportar els finats orientals, i em va semblar un negoci prou seriós. Descarto que fos una tapadora. Circulava, majestuós, pel mateix carrer de Chinatown que em reservava un altra estampa de la idiosincràsia local: un cubell ple de granotes a la venda en una peixateria. Els magnífics batracis, encara que esgotats pels intents de sortir del cubell a salts, mantenien una vivesa i una lluentor que les anques congelades que aquí ens ofereix La Sirena han perdut sense remei. Amb tot, no puc dir que em semblessin apetitoses.

New York és una ciutat de contrastos. Més enllà de la barreja de races, de rics i pobres o de prims i grassos, han sabut mantenir la diversitat tecnològica fins a límits insospitats. Al centre de l’ostentació permanent del silici, en forma de iPods, telèfons mòbils, pantalles gegants i tota mena de dispositius electrònics, s’ha aconseguit preservar, gairebé intacte, un reducte d’obsolescència a l’edifici de les Nacions Unides. El seu interior ofereix al visitant una immersió integral als anys 60 gràcies a unes parets de color clínica dental, unes cortines gastades de vellut i un mobiliari sovint folrat d’escai negre, verd i granate. El lloc ens reservava, a més, una glopada amb autèntic sabor retro en el moment de posar-nos els auriculars per poder escoltar en directe, a la sala de l’Assemblea General, les dissertacions d’un representant nigerià sobre els grans esforços que estava fent el seu govern per aconseguir no sé ben bé el què. El dispositiu consisteix en una mena de pot de iogurt de plàstic engroguit que l’usuari s’ha de penjar d’una orella i que es manté al seu lloc gràcies a la força de la gravetat i a la peculiar anatomia humana. De ben segur, el mateix model que va utilitzar Kruschev durant la crisi dels misils de Cuba. Incòmodament assegut en una cadira amb la tapisseria gastada, el mànec de fusta amb el vernís esquerdat i unes potes metàl•liques pintades d’un gris que em van recordar el pupitre de la meva primera escola, la constatació de la presència d’àcars en la moqueta convidava a reflexionar sobre el grau d’atenció que aquesta institució rep per part dels nostres governs.

Finalment, una diferència que fa New York singular, com a mínim Manhattan, és que es tracta d’una ciutat sense nens i sense vells. Només hi ha gent que treballa, en forma de porter o d’alt executiu, tant se val, que va a fer-hi el turista o a gastar-hi diner. És dinàmica i vital, però avui, convertida en melic del món, ha esdevingut un teatre de pas sobretot per a rics, fills de ric i aspirants a ric. La gent només s’hi està una època de la seva vida o, els que poden, hi mantenen un apartament que arriba un dia en que gairebé sempre esta buit. És dinàmica i vital, hi ha de tot i més, pagant, això sí, però ha perdut bona part del teixit social i de les estructures que li haurien de proporcionar continuïtat sentimental.

De fet, sí que vaig veure una àvia. El diumenge a la tarda passejava amb la meva dona per un dels carrers que voreja Central Parc. Ens vam fer a un costat per deixar passar una velleta fràgil que duia un gosset guarnit amb una ridícula vestimenta canina. Tenia el cabell molt blanc i es protegia del fred amb un xandall verd grisós, jersei i calçat esportiu. Ens la vam mirar i ella també ens va mirar a nosaltres. Uns segons després, quan ja ens havíem creuat, ens vam adonar que era Lauren Bacall. Per respecte, i momentàniament abstrets pel vertigen que de vegades ens provoca la constatació de l’implacable pas del temps, no li vam fer cap fotografia.

© Antoni Brey