Sud d’Itàlia

De tornada d’una curta estada a la regió de la Campània i el golf de Nàpols, antigues terres de la corona d’Aragó, em meravello de la quantitat de tòpics que han resultat ser certs, un fet que no sempre es produeix quan es viatja. Recordo que els Països Baixos, per exemple, em van sorprendre en el sentit contrari. Holanda no és un país de molins de vent i tulipes sinó essencialment una potent i atrafegada regió industrial superpoblada. En certa manera, em va decebre. Però no ha estat pas així en el cas del sud d’Itàlia. Aquí van algunes observacions:

Primera: la roba estesa. Els carrers estrets sovint estan creuats per dotzenes d’estenedors abarrotats de llençols blancs i roba clara. És a dir, els fils no es disposen paral·lels a les parets, com a casa nostra, sinó de banda a banda dels carrerons, de manera que les bogades es converteixen en banderes al vent.

Segona: els italians condueixen malament. Potser no s’hauria de dir malament, sinó “diferent”, però el cert és que no respecten les distàncies de seguretat, els semàfors hi són només a títol informatiu i als encreuaments s’acostuma a formar un carquinyoli de vehicles en moviment del qual no és fàcil sortir-ne. Les motos, sense casc, és clar, van, senzillament, per on volen, amb una, dues o fins i tot tres persones al damunt. El més sorprenent de tot plegat és la poca quantitat d’accidents que vaig poder veure, tot i que fa la impressió què els italians s’han de deixar sovint coll i barres en les estretes carreteres de la regió. Fins i tot els carrils de l’autopista són estrets!

Tercera: la pasta i al pizza. Certament, cosa excepcional, res a veure amb els succedanis que podem menjar a casa nostra. La pasta, al “dente”, i la pizza, ben cruixent. Boníssim tot plegat. Llàstima que no m’agrada el vi, perquè hauria estat bé assaborir una ampolla de Lacrima Christi, el vi dels costers del Vesubi.

Quarta: la simpatia de la gent del sud. Els cambrers són servicials, els ascensoristes et donen conversa, els policies fan la vista grossa quan s’adonen que ets un turista, i fins i tot et recomanen fer alguna petita infracció si això simplifica les coses. És agradable veure gent de bon humor.

Cinquena: la vigència de l’estil Toni Manero. El diumenge de Pasqua el jovent anava empolainat com si sortís del rodatge de “Fiebre del Sabado Noche”. Circulen damunt vespes, amb la camisa blanca de coll ample i els botons del pit descordats, caçadora de pell cenyida i unes ulleres de sol immenses que no es treuen ni quan és fosc. Força macarra, tot plegat.

Sisena: la religiositat de la gent del sud. Era Setmana Santa i vam tenir ocasió d’assistir a una processó a Sorrento en la qual hi participaven sis-centes persones, tot homes. Natzarens, escolans, mossens, un cardenal, la policia local vestida amb un uniforme de gala digne d’una òpera de Verdi, i una banda municipal interpretant música que semblava extreta d’una pel·lícula d’en Fellini. Potser només era una atracció per turistes, però la gent del país s’agenollava i abaixava el cap quan passava la imatge d’una Mare de Deu compungida i plorosa.

Setena: els senyorassos, a la italiana. Cabell blanc engominat i repentinat enrere, americana i mocador de coll, sabates de pell clara, fumant un puro mentre prenen un expresso a la terrassa del cafè del poble. Quan arribava un conegut, un parell de petons efusius per donar-se la benvinguda.

Vuitena: les turistes de pell clara. Estols de noies i noietes del nord d’Europa, blanques com la neu, que viatgen com segurament havien fet les seves mares i potser fins i tot les àvies, per admirar les restes de Pompeia i fruir del sol mediterrani d’unes terres gairebé exòtiques, com a mínim per a elles.

Novena: l’hotel. Un Grand Hotel. Habitacions àmplies d’un luxe auster. Des de la finestra vistes al Vesubi i a un golf de Nàpols cobert de boirina. Terrassa abocada al penya-segat. Menjador immens, de color blanc amb cortines roses i blaves pensades per donar sensació de frescor a l’estiu. Salons amb piano de cua inclòs i cambrers que fan reverència al portar el cafè. Un hotel “old fashioned”, hotel de viatgers, quan els viatgers no eren només turistes.

Desena: la Camorra. Afortunadament, res d’això a la vista del visitant. Tòpic fals des del punt de vista d’un passavolant com jo.

© Antoni Brey